Iraq a quatre passes!!!

Hi ha un punt a la carretera que uneix Palmira amb Damasc en què la frontera amb Iraq és més propera que la capital siriana.



A pocs quilòmetres d'aquest punt hi ha el Bagdad Cafè, un curiós homenatge cinèfil enmig del desert de Síria.

L'admirable Krak des chevaliers

El Krak dels cavallers (o Krak des chevaliers, que seria el seu nom internacional) és una fascinant construcció del s. X de l'emir d'Aleppo (un altre població amb una ciutadella sorprenent). La seva missió era protegir la ruta entre Homs i Trípoli. El 1099 va ser conquerida pels creuats i un segle després va passar a mans dels Germans hospitalaris.



Aquests va construir la més gran fortalesa de Terra Santa i tenim la sort que s'hagi conservat totalment. Segons Lawrence d'Aràbia el Krak des chevaliers és el castell més admirable del món.



L'edifici principal es troba a dalt d'una penya, una posició molt difícil de conquerir, però per més seguretat es va envoltar d'un fossar i d'una segona muralla. El Krak des chevaliers era una fortalesa inexpugnable.



En una de les portes d'accés hi trobem esculpits dos lleons que simbolitzen la participació de Ricard Cor de Lleó en les creuades.



Enormes muralles separen castell interior i l'eleven del fossar que es troba, actualment, sec.







Les dependències més importants (menjador, església, salons varis) estan realitzat en un gòtic molt primitiu importat, directament, de l'ile de France.



El castell va ser una de les possessions cristianes més preuades pels diferents caps musulmans. Però ni Nur-al Din ni Saladí la van poder aconseguir. Finalment, l'any 1271, el sultà egipci Baibar va poder pujar a dalt de la torre de l'homenatge per demostrar la seva victòria.

La vista des del punt més alt és impressionant!!!



Actualment la cultura ha conquerit el Krak i ara és seu d'un festival medieval i de nombrosos concerts.

El dia que el vam visitar era festiu pels siris i el castell estava ple de gent ociosa visitant el fascinant Krak i d'altres que tocaven música i ballaven.

El mosaic de Terra Santa a Madaba

A mig camí entre el desert jordanès de Wadi Rum i les salades aigües de la Mar Morta trobem el petit i pintoresc poble de Madaba. La vila, a la que vam viure una aventura unpel perillosa que esplicarem més endavant, s’ha fet famosa per l’església ortodoxa de Sant Jordi.

El temple en si no té més interès, a no ser que ens sembli significatiu trobar un temple ortodox el mig de jordània i molt a prop de Palestina. El més important és un mosaic que va aparéixer durant la reconstrucció del s. XIX.



El mosaic, datat del segle VI, és excepcional ja que representa un mapa de Terrasanta i, per extensió, de tot Orient Mitjà des del Líban fins a Egipte. Tot i que molt deteriorat (de Síria no en queda res) per culpa dels picapedrers restauradors, n’ha restat una part molt valuosa que mostra Jerusalem, Jeric o Menfis...



Madaba, a l’època bizantina, va ser un gran centre productor de mosaics. En distribuïen per tota la zona però el de l’església de Sant Jordi és una de les mostres més interessants.

Wadi Rum & Lawrence d'Aràbia

El paisatge de Wadi Rum és molt inspirador...

Les nòries de Hama

La ciutat de Hama és famosa entre d'altres motius per les seves nòries d'aigua. En total compta amb 17 nòries en actiu (tot i que algunes no tenen una funcionalitat pràctica sinó turística).



La paraula nòria (sí, si la nostra i la àrab) té el seu origen en el curiós so que emeten en girar. La veritat és que la fusta cruix, produint un so molt característic.



La ciutat no té masses atractius més ja que el seu centre històric va ser bombardejat l'any 1982 per aturar la revolta dels integristes Germans Musulmans. Destrucció total del centre i més de 25.000 morts. Poca broma amb l'exèrcit a Síria.

Gent i paisatges sirians

Un forn de pa a Maaloula.


Dues dones es miren l'aparador d'una botiga de roba en una zona comercial moderna de Damasc.


Riada de taxis a Alepo.


Treballadors de la construcció descansen al Palau Azem de Damasc.


Un venedor de records turístics a l'entrada de les tombes reials de Palmira.


Un gos reposa sobre les restes de San Simeon.


L'aiguador del basar El Hamidiye de Damasc.


Dos menuts a Palmira.


Les antenes parabòl·liques cobreixen els terrats d'Alepo.


Un motorista circula als entorns d'Aphamea.


Una parella de nuvis a Damasc.

La vall de les tombes i l'esplèndid museu de Palmira

Molt a prop de Palmira, dins les vies d'accès a la ciutat, trobem la vall de les tombes. Aquí les classes benestants van construir una necròpoli formada per diverses torres i hipogeus.



Vam visitar la tomba d'Elahbel, una impressionant torre que contenia més de 300 nínxols. És la més ben conservada però també la més visitada. Donat la seva alçada també es feia servir que com a torre de vigilància. També vam visitar l'hipogeu dels Tres germans, pero no es podien fer fotos.



L'interior és pràcticament buit, una estructura que permet imaginar la posició dels sarcòfags. Però si realment es vol apreciar el refinament cultural dels palmirencs, cal anar al museu de la ciutat. Aquí es recullen moltes mostres d'escultura funerària (la que falta a les tombes i no està ni a Louvre, ni al British ni a Damasc).



A banda dels grans retrats de grup (superior) on el mort aparecix envoltat dels seus familiars i la seva dona als peus (fet important que el fa diferenciar dels etresco-romans on la dona està a la mateixa alçada del seu espòs) també trobem excel·lents retrats individuals (o de parelles) que ens fan pensar en l'alt nivell artístic dels escultors palmirencs.







També hi ha molts relles del deu del sol Bel o Yarhibol en palmirenc. Sembla, realment, un precedent de l'estàtua de la llibertat!

El temple de bel (Palmira)

El temple de Bel és l'edifici més espectacular de Palmira. Per sort, és la construcció més ben conservada, va sobreviure al terratrèmol de 1089. La prova és que el comte de Volney explica que, durant la seva estada a Palmira, hi va viure allà ja que era la casa d'uns pastors. Quin luxe!





El temple va ser construit el s. I aC. És un gran complexe dedicat a Bel (o Baal), una divinitat semítica amb múltiples manifestacions (que compta amb un altre magnífic temple a Baalbeck, al líban). A l'època helenística (i, posteriorment, romana) es va vincular a Zeus. Els palmirens l'adoraven com a déu Sol o Yarhibol, així està representat en alguns dels relleus que s'apilonen a l'entrada del temple (entre les ofrenes trobem fruites com la magrana, la pinya de pi i la tòfona, una de les mercaderies més sol·licitades de Palmira)





El complexe recull influències de molts pobles diferents. Per un costat es tracta d'un gran santurari helenístic format per una gran plaça porticada amb una temple situat al centre (no gaire lluny d'alguns fors romans). El temple estava envoltat per un peristil de columnes corínties (afegit ja de l'època augustea). L'entaulament està cobert d'una espècie de merlets babilònics en forma escalada molt característics de la zona (també es poden veure a Petra).



L'entrada al temple es feia per una gran porta adintellada estil assiri, sense frontó. Només un gran marc en forma de porta. La part inferior del dintell d'accès es troba actualment a terra. Si teniu paciència (o càmera) col·loqueu-vos a sota i descobrireu uns preciosos relleus, els més ben conservats del complexe (hi podem veure cavalls, amorets, victòries...)





La cel·la interior va ser convertida, posteriorment, en església bizantina i mesquita.



El temple conté una gran varietat d'escultura en forma de relleu. Normalment s'hi representen escenes d'ofrena o imatges bucòliques (vistes més amunt).

Una ofrena

Un altra.



Aquesta placa del s. II dC ja fa pensar en alguns tics de l'escultura romànica com ara la geometria dels plecs... Es tracta d'unes dones amb el cap cobert.

Molt a prop del temple de Bel trobem un petit teatre, molt restaurat.